Ente-Creta-y-Sausalito-653x1024 (1).jpg

entre Creta y Sausalito

Autoeditat (250 exemplars), 2009

entre Creta y Sausalito és una reflexió sobre el món de l’art contemporani des de dins, des de la perspectiva de l’artista, amb un llarg pròleg autobiogràfic que no té altra raó de ser que explicar a qui llegeix des d’on parla l’autor, un pintor i escultor que a vegades sembla més preocupat pels excessos de l’entorn en el qual es desenvolupa la seva professió (i per extensió de tota la resta d’excessos del món) que per les seves virtuts.

“Sincerament, penso que ens hem sofisticat massa. Consagrem noms amb una rapidesa insòlita, es qüestiona poc, en molts casos la crítica resulta poc creïble (més que influir, sembla influïda); entre altres coses penso que ens falten plomes independents. És bo que les arts plàstiques gaudeixin d’un suport teòric, literari, fins i tot musical, creat en altres estudis on també s’hi viuen aventures singulars, solitàries i molt personals.”

El-ascenso-y-la-caída-de-los-Romanov-01-757x1024.jpg

El ascenso y la caída de los Romanov

L’any 2010 van morir els meus pares, amb tres mesos de diferència entre un i l’altre, i va canviar tot. Aquell any vaig escriure un dietari, que vaig titular precisament Dosmildiez, i sobre aquesta base he escrit El ascenso y la caída de los Romanov, títol que fa referència a una anècdota de la meva mare. Al meu blog hi he publicat retalls d’aquest i d’altres llibres, perquè el feedback és una eina molt important per a mi. Jack London i Joseph Conrad van publicar la majoria de les seves novel·les per entregues, en setmanaris, seguint els costums de l’època, i l’opinió dels seus lectors sovint els influïa fins a l’extrem de canviar detalls substancials del desenllaç final.

Portada de Suite Albéniz, de Alfonso Alzamora

Suite Albéniz

Pròleg de Jesús Ruiz Mantilla
Epíleg de Luis García Montero
Turner, 2016

No fou Albéniz el nen polissó que va fer una gira per Amèrica en escapar-se de casa. Sí, el portent prodigi que amb quatre anys debutà al Teatre Romea de Barcelona. Res no indica que conegués a Liszt, encara que ell en presumís. Sí que el buscà amb insistència, per admiració, per passió, com va reivindicar en vida a diversos contemporanis seus. També el va emular tocant el piano d’esquena al teclat i amb els ulls tapats en aquelles jam sessions que es marcava de manera improvisada en aquella època en què per sobreviure, probablement, descarregava equipatges pels molls de Nova York. (Jesús Ruiz Mantilla)

portada Elogio del fracaso-01.png

Elogio del fracaso

Un assaig sobre art contemporani

Elogio del fracaso se subtitula Un assaig sobre art contemporani perquè aquest és l’eix central del relat, però dista molt de ser un assaig en el sentit acadèmic del terme. Montaigne anomenava “assajos” a reflexions personals tot recolzant-se en transcripcions de textos clàssics i contemporanis, així que… per què no? Soc pintor i escultor, i també escriptor: per què no escriure sobre art des de dins? Normalment, es fa des de fora i hi abunden els cripticismes. Carlyle, per exemple, va escriure: “L’art és l’ànima despresa del fet”. Podria passar hores donant-hi voltes, a aquesta imatge. Cassiodor, al segle VI, quan la frontera entre art i artesania era molt més difusa que ara (Aristòtil no distingia entre una cosa l’altra), va assenyalar amb notable encert i senzillesa els objectius de l’art: ensenyar, commoure i complaure. María Zambrano, uns quants segles més tard, ens regalà aquesta superba descripció: “L’art vertader dissipa la contradicció entre acció i contemplació, perquè és una contemplació activa o una activitat contemplativa, una contemplació que engendra una obra, de la qual se’n desprèn un producte”. James Whistler, per part seva, fou més expeditiu: “L’art succeeix”; i Goethe, didàctic: “Si pinto el meu gos exactament com és, tindré dos gossos, és clar, però no una obra d’art”. No és fàcil, definir l’art!