top of page
Ente-Creta-y-Sausalito-653x1024 (1).jpg

entre Creta y Sausalito

Autoeditat (250 exemplars), 2009

entre Creta y Sausalito és una reflexió sobre el món de l’art contemporani des de dins, des de la perspectiva de l’artista, amb un llarg pròleg autobiogràfic que no té altra raó de ser que explicar a qui llegeix des d’on parla l’autor, un pintor i escultor que a vegades sembla més preocupat pels excessos de l’entorn en el qual es desenvolupa la seva professió (i per extensió de tota la resta d’excessos del món) que per les seves virtuts.

“Sincerament, penso que ens hem sofisticat massa. Consagrem noms amb una rapidesa insòlita, es qüestiona poc, en molts casos la crítica resulta poc creïble (més que influir, sembla influïda); entre altres coses penso que ens falten plomes independents. És bo que les arts plàstiques gaudeixin d’un suport teòric, literari, fins i tot musical, creat en altres estudis on també s’hi viuen aventures singulars, solitàries i molt personals.”

portada Dosmildiez.jpg

Dosmildiez

L’any 2010 van morir els meus pares, amb tres mesos de diferència entre l’un i l’altre, i tot va canviar. Pocs mesos abans del desenllaç vaig començar aquest dietari, on vaig anar acumulant texts que a vegades poden semblar dispersos, però tenen un ordre cronològic precís. Fins i tot hi ha alguns flashbacks que intenten mostrar, entre altres coses, com era el món quan els meus pares hi eren. No he intentat explicar què va passar, sinó com ho vaig viure jo. El dolor, la malenconia i la pèrdua de referències en protagonitzen alguns capítols, com és natural, però també he pintat, he inaugurat exposicions i he projectat escultures públiques; he llegit i assistit a concerts; he passejat amb les meves gosses pel voltant del meu estudi, he escrit molt i he sortit amb moto, perquè la vida continua, a la carretera el temps s’atura i l’origen i el destí són irrellevants, l’únic que importa és ser allà.

Portada de Suite Albéniz, de Alfonso Alzamora

Suite Albéniz

Pròleg de Jesús Ruiz Mantilla
Epíleg de Luis García Montero
Turner, 2016

No fou Albéniz el nen polissó que va fer una gira per Amèrica en escapar-se de casa. Sí, el portent prodigi que amb quatre anys debutà al Teatre Romea de Barcelona. Res no indica que conegués a Liszt, encara que ell en presumís. Sí que el buscà amb insistència, per admiració, per passió, com va reivindicar en vida a diversos contemporanis seus. També el va emular tocant el piano d’esquena al teclat i amb els ulls tapats en aquelles jam sessions que es marcava de manera improvisada en aquella època en què per sobreviure, probablement, descarregava equipatges pels molls de Nova York. (Jesús Ruiz Mantilla)

portada ELOGIO DEL FRACASO.jpg

Elogio del fracaso

Un assaig sobre art contemporani

Pròleg d’Àlex Susanna.

Elogio del fracaso se subtitula Un assaig sobre art contemporani perquè aquest és l’eix central del relat, però dista molt de ser un assaig en el sentit acadèmic del terme. Montaigne anomenava “assajos” a reflexions personals tot recolzant-se en transcripcions de textos clàssics i contemporanis, així que… per què no? Soc pintor i escultor, i també escriptor: per què no escriure sobre art des de dins? Normalment, es fa des de fora i hi abunden els cripticismes. Carlyle, per exemple, va escriure: “L’art és l’ànima despresa del fet”. Podria passar hores donant-hi voltes, a aquesta imatge. Cassiodor, al segle VI, quan la frontera entre art i artesania era molt més difusa que ara (Aristòtil no distingia entre una cosa l’altra), va assenyalar amb notable encert i senzillesa els objectius de l’art: ensenyar, commoure i complaure. María Zambrano, uns quants segles més tard, ens regalà aquesta superba descripció: “L’art vertader dissipa la contradicció entre acció i contemplació, perquè és una contemplació activa o una activitat contemplativa, una contemplació que engendra una obra, de la qual se’n desprèn un producte”. James Whistler, per part seva, fou més expeditiu: “L’art succeeix”; i Goethe, didàctic: “Si pinto el meu gos exactament com és, tindré dos gossos, és clar, però no una obra d’art”. No és fàcil, definir l’art!

portada La partida de ajedrez.jpg

La partida de ajedrez

Anònima Garcia va créixer entre el compromís social de son pare, un anarquista de la vella escola, d’ascendència humil, i la saviesa ancestral de sa mare, historiadora, de família burgesa, de Barcelona, preocupada per la invisibilització de la dona en la història de l’art. Anònima creix entre la utopia i la història, entre la il·lusió i la realitat, entre el desig i la temprança. “Són dues maneres d’entendre la vida”, afirmava a les entrevistes que se succeïren a bon ritme després de l’èxit del seu primer llibre. Amb el segon, La Reina —a la versió anglesa, titulada The Queen, hi va afegir el subtítol Only a Pawn in Their Game, la cançó que cantà Bob Dylan a la marxa sobre Washington de 1963—, es va refermar la seva popularitat.
Aquesta història generacional, familiar, prou harmònica, es veu alterada per la sobtada irrupció d’algú que ningú no espera, que ve de l’altre costat de l’oceà Atlàntic.

bottom of page